Un altre dels enginys que ens subministrava música antigament era el cinematògraf, abans de l’època més recent dels multisales van estar funcionant uns quants cinemes conjuntament. A principis del segle XX dos locals van instal·lar projectors, un va ser el Teatro Circo i l’altre la Sala Reus, fundada en el solar on després es va edificar el Kursaal, de seguida es va traslladar al Raval des de 1909 lluint aquesta façana modernista que veiem a la foto. Uns altres cinemes van ser el Salón Kursaal (1908), els teatres Fortuny i Bartrina, que van ser condicionats com a cinema quan les pel·lícules encara eren mudes en blanc i negre, el Monterrosa (1945) proveït sempre dels més avançats mitjans d’exhibició i el modest Cine Avenida; a més d’uns altres cinemes més particulars com els teatres de l’Orfeó Reusenc o el de La Salle.
La música és una droga de la qual és impossible desenganxar-se per manca d’un succedani més innocu. “Libre como el viento” et proposa una dosi setmanal sense cap mena de condicionant, ni estilístic ni temporal i de vegades sense locució, només barreges, remasteritzacions i mashups; és a dir, que és un programa sense ordre però amb concert.