Lo peor de Camarón és un concepte ple de conya marinera per a embolicar una selecció de temes posteriors a la mítica Leyenda del Tiempo, quan feia una música que era alhora experimental i popular, titllada de flamenkito pels puristes “sabijondos”, malgrat la col·laboració genial de Paco de Lucía, Tomatito, Vicente Amigo, Carles Benavent, Jorge Pardo i Juan Luis Guerra, entre altres. Curiosament, aquella crítica cretinoide va donar resultat perquè ningú està escoltant aquestes meravelloses cançons, ni els andalusos ni els gitanos ni els aficionats al flamenc ni els eclèctics, només els privilegiats seguidors de Libre como el Viento.
La música és una droga de la qual és impossible desenganxar-se per manca d’un succedani més innocu. “Libre como el viento” et proposa una dosi setmanal sense cap mena de condicionant, ni estilístic ni temporal i de vegades sense locució, només barreges, remasteritzacions i mashups; és a dir, que és un programa sense ordre però amb concert.