La música es va començar a difondre per megafonia a principis dels seixanta, en la fira de l’avinguda de l’Estació. Al costat de l’església de Crist Rei quedaven les restes de l’estació del Nord que donava nom al que avui és el parc Sant Jordi. No confondre aquella fira amb el centre comercial La Fira, anomenat així perquè es va aixecar on hi havia el pavelló firal ni amb la mateixa fira que, en aquells anys, encara es muntava al Passeig Mata, quedant com a record la font dels dofins que hi ha davant La Palma. Quan dic fira em refereixo a un parc d’atraccions amb cotxes de xoc, barraques de tir, xurreria i el carrusel de cavallets que veiem en la foto. Per l’esmentat equip de megafonia sonaven les cançons més populars d’aquells anys, pop juvenil sense oblidar la comunitat gitana i els emigrants andalusos; quan van desmuntar la fira per a instal·lar l’Expro/Reus, aquell repertori va tindre continuïtat a les tómboles, paradigma de la música comercial.
La música és una droga de la qual és impossible desenganxar-se per manca d’un succedani més innocu. “Libre como el viento” et proposa una dosi setmanal sense cap mena de condicionant, ni estilístic ni temporal i de vegades sense locució, només barreges, remasteritzacions i mashups; és a dir, que és un programa sense ordre però amb concert.