Alguns es preguntaran com és que les primeres llistes d’èxits eren Els 40 Principals. Per què quaranta i no trenta o cinquanta?
Vet aquí l’explicació: A finals dels seixanta es va produir l’explosió del Càmbric de la música Rock. La dissolució dels Beatles i l’aparició d’una nova generació de bandes de Hard Rock i Progressiu va canviar radicalment el panorama de la música pop. Però la televisió i les emissores de ràdio no donaven suport a la moguda… On es va generar aquell moviment? El focus principal de difusió van ser els salons d’oci, a on sonava a tota pastilla en equips que vam conèixer com a Sinfonoles i més endavant, pel seu nom en anglès de Jukebox.
Cada jukebox tenia capacitat per a 40 singles i disposava d’un sistema de comptatge que permetia saber quines eren les cançons que els joves de llavors escoltàvem més sovint, previ pagament d’un duro. Els primers grups que vaig conèixer sorgien dels budells d’aquells jukebox: el del Màtic, la sala de pinballs de l’av. Generalísimo (avui carrer Ample) el del Hobby, a escassos metres d’allí en el carrer Gaudí, més orientat a futbolins, billars i ping-pong i el Club de la Pela, al carrer Alcalde Manuel Sardá (avui Sant Jaume) Aquets tres eren els que més freqüentava, junt amb un altre més modern en el Raval de Jesús.
La música és una droga de la qual és impossible desenganxar-se per manca d’un succedani més innocu. “Libre como el viento” et proposa una dosi setmanal sense cap mena de condicionant, ni estilístic ni temporal i de vegades sense locució, només barreges, remasteritzacions i mashups; és a dir, que és un programa sense ordre però amb concert.